Juan José Tamayo, Madrid

A Amèrica Llatina, Estats Units i Europa estem assistint a un avenç de les organitzacions i partits polítics d’extrema dreta, que conformen un entramat perfectament estructurat i coordinat en l’àmbit global i estan en connexió orgànica amb grups fonamentalistes religiosos, preferentment evangèlics, fins a conformar allò que Nazaret Castro anomena «la Internacional neofeixista» i jo qualifico d’«Internacional Cristo-neofeixista».

            Un dels exemples més emblemàtics d’aquesta Internacional a Espanya és la complicitat i total sintonia entre Hazte Oír, organització catòlica espanyola ultraconservadora, i el partit d’extrema dreta Vox. A Colòmbia van fracassar els acords de pau perquè els evangèlics fonamentalistes i els catòlics integristes van fer campanya en contra al·legant que s’hi defensaven el matrimoni igualitari, l’avortament i l’homosexualitat. La primera volta de les passades eleccions de Costa Rica les va guanyar el pastor evangèlic Fabricio Alvarado amb un discurs a favor dels «valors cristians» i del neoliberalisme i contra l’avortament i la sentència de la Cort Interamericana de Drets Humans favorable al matrimoni entre persones del mateix sexe. Al Brasil, els partits evangèlics fonamentalistes van ser decisius en la reprovació de Dilma Rousseff i en l’elecció de l’exmilitar Jair Messias Bolsonaro com a president del país. Són ells realment els que inspiren i legitimen la seva política declaradament homòfoba, sexista, xenòfoba i antiecològica. El Govern d’El Salvador sembla que va pel mateix camí. En la seva presa de possessió, el president de la República, Nayib Bukele, va convidar a dirigir una oració al pastor evangèlic argentí Dante Gebel, conegut pels seus vincles amb pastors ultraconservadors dels Estats Units. La diputada de Conciliació Nacional, Eileen Romero, va presentar a l’Assemblea Legislativa una moció per decretar la lectura obligatòria de la Bíblia a les escoles. A Bolívia, els militars i els grups religiosos fonamentalistes han donat un cop d’estat contra Evo Morales, president legítim de la República Plurinacional, que va col·locar les comunitats indígenes en el centre de la seva política social, cultural, econòmica i en la cartografia mundial. I ho han fet amb la Bíblia i el crucifix per legitimar el cop, rentar les morts que ha produït, confessionalitzar cristianament la política, negar la identitat de les comunitats indígenes, justificar la repressió en contra d’elles i desprestigiar els seus cultes, qualificant-los de «satànics». Rere aquests fenòmens produïts a diferents països s’hauria de parlar d’una aliança cristo-bíblico-militar-neoliberal-patriarcal-feixista que actua coordinadament a tots els continents, molt especialment a Amèrica Llatina, i utilitza irreverentment el nom de Crist. Estem davant d’una crassa manipulació de la religió i una perversió d’allò sagrat que s’alimenta de l’odi, creix i fins i tot en gaudeix, el fomenta entre els seus seguidors i pretén estendre’l a tota la ciutadania i que no té res a veure amb l’orientació alliberadora i igualitària del cristianisme originari.

            La Internacional cristo-neofeixista ha canviat el mapa polític i religió als Estats Units, l’està canviant a Amèrica Llatina i va camí de fer-ho a Europa. El salt a la política del moviment religiós fonamentalista en aliança amb l’extrema dreta suposa un greu retrocés en l’autonomia de la política i de la cultura, en la secularització de la societat, en la separació entre estat i religió, en l’autonomia de la ciència i en l’opció per les persones, els col·lectius i els pobles oprimits.

            El cristo-neofeixisme no té intenció d’abandonar l’escenari polític i religiós. Ha vingut per quedar-se i està aconseguint cada vegada més seguidors. Haurem de resignar-nos davant d’aquesta Internacional de l’odi i les seves violentes manifestacions? En absolut. Coincideixo amb la intel·lectual alemanya Carolin Emcke en la necessitat de fer un elogi d’allò diferent i allò «impur», enfrontar-nos a l’odi com a condició necessària per defensar la democràcia, adoptar una visió oberta de la societat i exercir la capacitat d’ironia i dubte, de la qual n’estan mancats els generadors d’odi.