Juan Diego Ortiz Guadalajara, Mèxic

El títol d’aquest text fa referència a un llibre, acabat de publicar a Mèxic, l’autor del qual és Jenaro Villamil. A través d’aquesta obra s’analitza l’era virtual amb tots els seus components tecnològics, posant èmfasi en els usuaris de les xarxes socials i la crisi que han generat en els mitjans de comunicació tradicionals, particularment en la televisió. El títol complet del llibre és La rebelión de las audiencias. De la televisión a la era del trending topic y el like. Això no obstant, aquí hem modificat el títol per fer referència als joves, que són les principals audiències que s’han rebel·lat en diferents plans, entre els quals, el cultural i el polític, ja que ara rebutgen les veritats absolutes provinents de la televisió, els diaris, el govern, les esglésies, i fins i tot la família.

         Com tots bé sabem, els protagonistes del ciberespai són els joves, i en conseqüència són els que estan al capdavant del canvi cultural contemporani, que implica entre altres qüestions, noves formes de comunicació i socialització, un exercici expandit d’expressió, múltiples opcions de conèixer, de pensar, valorar i creure. Amb l’existència de xarxes socials s’ha trencat el monopoli de l’opinió pública que exercien la televisió, els portaveus del govern, les institucions, o bé, les esglésies i els seus jerarques. És a dir, la rebel·lió de les audiències ha donat pas al pluralisme cultural en la societat moderna. Un afer que té repercussions en les creences, les veritats immutables i els discursos que cerquen absolutitzar la realitat. 

         Aquest fenomen ha estat possible gràcies a l’existència de la tecnologia electrònica. Les dades són rotundes en aquest aspecte, ja que al voltant del 45% de la població mundial és a les xarxes socials. Segons l’Informe Digital In 2019, elaborat per We Are Social, en col·laboració amb Hootsuite, Facebook és la xarxa més usada en el planeta, ja que té un total de 2.271 milions d’usuaris, mentre que YouTube va arribar enguany a 1.900 milions, i WhatsApp a 1.500 milions de clients. Tendències que es reprodueixen a Amèrica Llatina i a cada país de la regió, i que representen l’estructura de la gran xarxa virtual que ha interconnectat aquests milions d’usuaris.

         Aquesta enorme massa virtual coneguda com a ciberespai representa sens dubte una revolució global que ha fet fluir informació, coneixements i dades que produeixen noves subjectivitats. Les quals, alhora, han creat les realitats complexes d’avui. El ciberespai constitueix un autèntic repte per a l’anàlisi sociològica, mercadològica i política, perquè trenca amb paradigmes antics, ja sigui de tipus social, cultural o religiós, donant pas així a noves perspectives per a la comprensió de les societats i l’esdevenir del món. En el camp de les esglésies això és un fet, ja que avui els joves són els menys interessats en els relats antics de les religions, pel fet que aquestes continuen insistint en discursos i pràctiques mitològics, dogmàtics i ritualistes. Discursos i pràctiques ancorades en el passat, discursos fixos que utilitzen un llenguatge que poc o res diu als joves, els quals, ben al contrari, viuen una realitat dinàmica i en què fan un ús permanent de dades, informació, històries i punts de vista per crear els seus propis marcs referencials de creences, valors i sabers.

         Autors com Giddens, Castells i Vigil fan notar que l’era virtual constitueix un procés de destradicionalització en el qual les velles veritats s’estan desabsolutitzant, degut a l’intens intercanvi d’informació i les noves intersubjectivitats que s’originen a partir de les xarxes socials. Estan sorgint nous paradigmes, noves teories, noves creences, una cultura renovada i una ciència que ha aprofundit els nostres esquemes de comprensió en tots els camps de la vida humana. La rebel·lió de les audiències joves està permetent que la construcció de les noves subjectivitats i intersubjectivitats ja no sigui a través de centres estables; és a dir, que els nous pensaments, percepcions i opinions ja no són resultat de la tradició o els discursos provinents de l’escola, la família, el govern o les esglésies. Ara, com diuen alguns autors, els discursos més arrelats es dissolen, donant pas a la completa inclusió, obertura i diversitat, des d’on sorgeixen discursos alternatius que desafien el pensament estàtic. Això, en conseqüència, té la implicació que ara la realitat es pot percebre com un sistema obert amb múltiples punts de partida i d’arribada. Per a l’escenari religiós, implica que el passat, la tradició, els mites, els dogmes... són difícils de sostenir davant del canvi cultural. El sòl s’està movent i tremolen les creences fixes.

         Sens dubte, estem davant d’una revolució tecnològica que ve acompanyada d’una transformació sociològica tan profunda com incerta, tal com diu l’autor del llibre esmentat. Aquesta revolució ja ha produït canvis; per exemple, va accelerar, en l'àmbit global, el procés de secularització de les societats, particularment a Occident, tot i que no es pot desconèixer que a Orient també hi ha processos seculars, tot i que aquests es manifesten amb una altra intensitat. A les societats actuals les creences religioses ja no es poden imposar en la cultura, en l’economia, en l’educació o en la política. Està clar que la població i els individus comprenen la realitat des d’altres referents, i ja no només des del camp religiós. D’aquesta manera, la revolució de l’internet i les xarxes socials ha generat transformacions en la cultura i en el desenvolupament de la secularització. Això alhora ha produït canvis en el camp religiós, que Charles Taylor explica dient que avui a la societat ens podem trobar amb un ventall de possibilitats, que va des de la increença i l’indiferentisme dels joves, fins aquelles realitats on les persones ja no practiquen la seva religió, però continuen creient en Déu. O catòlics que ho continuen essent però que no accepten els dogmes, els mites i l’autoritat del clero.

         Una enquesta que es va aplicar a 350 joves estudiants de la Universitat de Guadalajara, projecta la rebel·lió de les audiències, en respondre la pregunta Qui és Déu? Sobre la qüestió, un 25% sosté que és el creador de la vida, la Terra i l’Univers, però el 37% dels joves considera que Déu és una energia universal, mentre que el 16% diu que és un pare amorós. Mentrestant, el 2% considera que és un pare castigador i el 20% va optar per respondre no sé. D’aquestes respostes, si sumem el 37% que considera que Déu és una energia universal i el 20% que van dir no saber, ens dóna un 57% de respostes que són indicatives del debilitament de les veritats absolutes que ensenya l’església catòlica. Un altre jove al qual es va entrevistar en el context de l’estudi referit, senyala el següent, com a resposta a la pregunta Què penses sobre allò espiritual?: «Doncs no sé, l’ànima és immortal; de fet, ni tan sols crec que existeixi l’ànima o l’esperit. El que tinc és una consciència i autoconsciència de mi mateix; és a dir, em percebo a mi mateix, percebo les meves emocions, els meus pensaments, etc. I pel que em preocupo és per conrear la meva ment –que de vegades se sol anomenar esperit–, per conrear emocions i pensaments».

         Per això afirmem que hi ha noves formes de pensar en allò religiós, que vivim un procés de trànsit marcat pel pluralisme cultural, on no només allò religiós, sinó tota la cultura en general s’està renovant a partir de les múltiples subjectivitats i intersubjectivitats que són el resultat de la revolució tecnològica. La rebel·lió de les audiències està en marxa i els monopolis de la veritat van camí de la seva extinció. Alguns estudiosos ens indiquen que les noves subjectivitats produïdes en l’era virtual han generat mentalitats empiristes i pragmatistes, i expliquen que el pensament empirista té a veure amb un nou marc de creences, que consisteix a creure, només, en allò que es pot demostrar per la ciència i la tecnologia, allò que conseqüentment ha donat pas a la increença religiosa «perquè a Déu no se’l veu», és a dir, no es pot provar la seva existència. Mentre, el pensament pragmatista està relacionat amb la recerca preponderant del benestar individual, la qual cosa dificulta encara més l’interès per allò transcendent i pel sentit darrer de l’existència humana. Per això, s’infereix que en els contextos moderns la religió no és atractiva, el que significa que estem augurant la seva desaparició. Allò que es percep és un xoc entre contemporaneïtat i tradició religiosa, que, per l’embat de la primera, semblaria que està guanyant terreny, i en això, el ciberespai i la revolució tecnològica són el gran contrapès.