Jordi Corominas, Sant Julià de Lòria, Andorra

«Els temps

són tan dolents que haurem de deixar el pessimisme per

temps millors».

Fernando Cardenal

            La paraula «espiritualitat» necessita ser repensada per evitar molts malentesos, tant en les persones que pretenen practicar-la com en aquells que la detesten per considerar-la una fugida del món o un instrument per al manteniment de l’estatus quo. Tradicionalment l’espiritualitat s’ha definit com un procés de transformació personal d’acord amb els ideals religiosos. A partir del segle XX l’espiritualitat es va anar separant de la religió i va orientar-se vers l’experiència subjectiva i el creixement psicològic. I avui dia, sovint, s’oposa allò espiritual a allò religiós. Alguns veuran en l’espiritualitat un autèntic alliberament i d’altres una nova esclavitud. 

            A les llibreries el que trobem sota l’epígraf «espiritualitat» sol ser una barreja de psicologia humanista, llibres d’autoajuda, tradicions místiques, esotèriques i religions orientals. Diversos autors han apuntat que aquest «boom» d’espiritualitats és un aliat per al sistema capitalista liberal molt més poderós encara que no pas les religions històriques. Segons ells, pràctiques de meditació com el mindfulness afavoreixen el «momentisme», l’oblit de la memòria històrica i un individualisme totalment apolític.

            Per a aquesta indústria de la felicitat, tan en voga, l’estrès i el patiment social no tenen res a veure amb el creixement de la desigualtat, la corrupció política o les pràctiques empresarials nefastes, sinó amb la nostra manera d’enfocar les coses. D’aquesta forma, aquestes i altres moltes espiritualitats poden convertir-se fàcilment en una mena d’anestèsia dels problemes estructurals que ens afecten a tots.

            Però més enllà d’aquestes o d’altres espiritualitats, què és genuïnament l’espiritualitat? Quina arrel té? O, dit d’una altra manera, tota forma d’espiritualitat que es reivindiqui com a tal, ens agradi més o ens agradi menys, on s’assenta?

            Tota espiritualitat s’assenta en la trama íntima i singular de la vida i és pròpia de tots els éssers humans, tinguin o no tinguin religió. No estem parlant de quelcom místic, o d’una fe religiosa, sinó d’un coneixement molt ordinari i quotidià: d’allò que vivim, fem, pensem, sentim i observem a cada moment, però adonant-nos de com n’és de meravellosa aquesta trama de la vida, d’aquestes vivències íntimes i permanents, en la qual estem immersos cadascun.

            Aquesta vida íntima i singular pròpia de cadascú és, alhora, biològica i biogràfica. Per descomptat, amb el col·lapse de la substantivitat de l’organisme biosocial que som, morim. També quan s’esgoten totes les possibilitats de qualsevol projecte o idea que vulguem realitzar en el futur llunyà o en el més immediat. Però fixem-nos que la mort biogràfica no va sempre aparellada amb la biològica. Puc passar anys, per exemple, entubat en un hospital, vivint com un simple organisme. Una vida plenament humana necessita de la vida biogràfica. De la mateixa manera, també morim quan oblidem aquest extraordinari aparèixer de coses davant nostre a cada instant: olors, sons, paisatges... Aquest oblit deshumanitza l’ésser humà, el converteix en cosa, en quelcom mesurable per la seva productivitat i eficàcia, i utilitzable, com moltes vegades és el cas  en el nostre sistema econòmic, com una simple mercaderia. És la mort espiritual. Per això, sovint parlem de renaixement espiritual o de «despertar», perquè amb l’espiritualitat superem l’«oblit» de la vida íntima i singular pròpia de cadascú.

            Aquesta arrel de tota espiritualitat és un fet que pot explicar-se de moltes maneres. Per a un materialista les propietats de la ment, l’esperit, la consciència o d’això que hem anomenat la vida íntima, emergeix del mateix sistema material corporal que som, però entendrà que aquestes propietats no són reduïbles als elements que configuren el sistema: neurones, cervell, sinapsi, sistema nerviós, etc. Un idealista, en canvi, explicarà el fet espiritual postulant una realitat que transcendeix la realitat física, l’anomeni Déu, Ànima, o amb qualsevol altre nom. 

            En qualsevol cas, el fet espiritual que intentem descriure, amb millor o pitjor fortuna, ens obre a una dimensió en la qual és possible una transformació de la forma de ser de la persona a través d’un «art de viure» o d’una sèrie d’«exercicis» i tècniques (ioga, meditacions, psicoanàlisi, oracions, diàleg amb un mateix, retirades, etc.) que pretenguin accedir, retocar o posar en valor la vida íntima.

            Quina és aleshores la relació entre aquesta espiritualitat originària que després pot declinar-se en moltes formes d’espiritualitat i la lluita per la transformació social?

            Tot i que estem en gran mesura determinats per l’estructura social (la nostra família, circumstàncies, context cultural, grups socials als quals pertanyem), existeix una possibilitat de canvi que neix de la nostra dimensió espiritual. I aquesta dimensió s’entrena amb els exercicis que hem esmentat, però també a través de la literatura, la poesia, l’art, d’escoltar empàticament altri, la reflexió, la contemplació, el passeig... Hi ha una infinitat de pràctiques espirituals però si no es propicia alguna mena de canvi personal no hi ha canvi col·lectiu. Alhora, difícilment pot haver-hi canvis individuals significatius sense canvis socials. Els que propugnen un canvi «espiritual» com a única condició per a la transformació del món acaben atrapats per l’«estatus quo» i els que promouen el canvi social oblidant tot «exercici» espiritual quan assoleixen alguna quota de poder no triguen en assemblar-se a aquells que criticaven.

            El conreu espiritual és imprescindible per a la lluita social, perquè ens permet persistir en la lluita, fins i tot sota la sensació d’impotència i els incentius permanents per al desànim, la desesperança i el cinisme, que són les armes més poderoses del poder. Sobretot ens permet acceptar el fracàs, comprendre que ni el triomf afegeix res, ni el fracàs treu res a la dignitat humana.

            El treball sobre un mateix ens obre la possibilitat de resistir l’aclaparadora i atractiva religió consumista i redescobrir aquelles activitats improductives i gratuïtes que fan la vida molt més agradable i humana que els seus substituts consumistes: gaudir d’un passeig, sentir el vent o el sol damunt la pell, escoltar la remor de l’aigua que corre, flairar un gessamí, conversar amb un amic...

            Només l’espiritualitat pot donar significat a la nostra existència procurant-nos aquesta estranya sensació de benestar que anomenem felicitat i que es troba molt per sobre de l’acumulació de coses, i només des de conviccions espirituals podem mantenir a ratlla la nostra agressivitat, violència i animadversió envers els altres i practicar una noviolència activa que és la clau d’una veritable transformació social. Els jainites diran que la noviolència és l’únic i autèntic alliberament.

            L’espiritualitat ens permet assumir les nostres mateixes ambigüitats i fragilitats: la malaltia, el gran silenci, la mort, el patiment, la frustració dels nostres desitjos i també acceptar l’ambigüitat de totes les construccions històriques humanes i renunciar a crear paradisos a la terra (ja ens advertia Pascal, que qui vol fer l’Àngel fa la bèstia) sense renunciar a crear una societat més justa i fraterna.

            L’espiritualitat ens relliga a tots els éssers humans, a tota la resta de vides singulars subjectes a la mateixa condició que la nostra, i evita que dissolem en les lluites socials el rostre concret de les persones en idees abstractes com «la humanitat», per benèfiques que arribin a ser. En definitiva, no hi ha una veritable espiritualitat que no coimpliqui lluites socials (per l’ecologia, la justícia, la igualtat de gènere, etc.) ni hi ha lluites socials que facin un món millor sense espiritualitat. L’espiritualitat és allò que ens permet ser, com deia sempre en Pere Casaldàliga, soldats derrotats de causes invencibles.