CEPIS, São Paulo - Brasil

Imagina't com una llevadora: acompanyes el naixement d'algú sense exhibició ni ostentacions. La teva tasca és facilitar el que està succeint. Si has d'assumir el comandament, fes-ho de tal manera que auxiliïs a la mare i la deixis que ella continuï lliurement i responsablement. Quan neixi el nen, la mare dirà amb raó: “nosaltres tres hem realitzat aquest treball”.

Adaptat de Lao Tse, segle V aC.

El debat sobre educació popular revela conceptes i interessos contradictoris per a alguns. L'educació és una eina en la lluita per a l'emancipació i alliberament de totes les formes d'opressió; uns altres redueixen l'educació al procés d'ensenyament i aprenentatge, o a metodologies per a provocar la participació; els populistes la fan servir com a llenguatge en les seves capacitacions; també és un vehicle per a facilitar la reproducció d'idees de la classe dominant; finalment, se li col·loca vestidura acadèmica per a insinuar una pretesa neutralitat i negar el caràcter polític de l'educació.

L'educació és una de les maneres de fer comú el saber, una idea, o una creença considerada com a bona. L'educació per si mateixa no transforma la realitat, però sense ella la societat no canvia i es manté sempre igual. L'educació té un paper primordial en l'organització de la societat per a ordenar-la, reformar-la o fins i tot revolucionar-la. No hi ha una sola forma o model d'educació. La intencionalitat política de l'educació popular és adreçar l'acció a partir d'una idea que dóna forces socials i polítiques presents en el mitjà dels pobres.

L'educació és una disputa d'hegemonia: una classe té hegemonia sobre unes altres quan exerceix sobre elles un procés de direcció en el pla polític cultural i ideològic. L'hegemonia es construeix i es recrea en la vida quotidiana; per mitjà d'ella s'interioritzen valors i es construeixen subjectes domesticats o crítics. El capitalisme, per exemple, fins i tot sense resoldre els problemes, convenç al poble que no hi ha alternativa de vida fora d'aquest sistema.

La política tracta del poder, com la força necessària per a decidir en tots els espais de la societat, d'una societat de classes. No pot haver-hi una educació que afavoreixi a tots: serà sempre a favor d'algú i contra algú. En un cas servirà perquè una persona s'acomodi al món o es comprometi en la seva transformació; en cas de ser una educació conservadora es col·locarà al servei de grups que es beneficien mantenint la dominació.

L'educació té lloc generalment a l'escola, la qual, originàriament, era un espai d'oci i creació. Avui l'escola pot educar o escolaritzar; en la majoria dels casos entrena subjectes passius perquè es converteixin en força de treball a ser venuda en el mercat, a canvi d'un salari que els garanteixi la seva supervivència. En canvi, el saber allibera quan és més que alfabetització i repetició de conceptes. Així, l'educació és la informació que es fa servir, que es converteix en acció pràctica. Aquest coneixement es torna part de la vida, i ajuda a conèixer el món per a transformar-lo.

L'educació popular és una concepció políticopedagògica, per a la formació dels oprimits dins d'una societat de classes. Són tots aquells esforços de mobilització, organització i qualificació (política, tècnica i cultural) que preparen a les classes populars per a l'exercici del poder que necessàriament han de conquerir. La seva missió és despertar i des-atrofiar el cos, la ment i el cor i, amb això, retornar-li la veu al poble, transformant-lo en subjecte polític capaç de decidir el seu destí i el de la societat.

L'educació popular no es redueix a dinàmiques i metodologies. El “pedagogisme” i el “metodologisme” infantilitzen les persones; exacerben l'eufòria del participatiu, però no preparen actors polítics per a entendre i comprometre's amb la transformació de la realitat. Qui practica solament pedagogia o només metodologia sense visió política, fa la contra-educació popular. Perquè no existeix educació popular desvinculada de processos de lluita popular. Ella prepara a la classe oprimida per a trencar amb la lògica del capital i construir un nou ordre social.

L'educació popular parteix de l'afirmació que tota història té dos vessants. Adopta així el mètode dialèctic que veu la realitat en permanent tensió i intens procés de lluita, incorporant el conflicte a l'essència de la vida. Aquest conflicte genera el moviment, els canvis en la vida social i la història. L'educació popular llavors enfronta la contradicció com a desafiament i possibilitat. La contradicció és motiu de canvi; el moviment generat per conflictes dóna la certesa que el món no va ser ni serà sempre igual: tot pot canviar, perquè tot el que va ser construït pot ser deconstruït i reconstruït.

L'educació és vista com una eina de l'organització popular que ajuda a traduir, divulgar i recrear el saber que contribueix i acompanya l'elaboració i implantació de la seva estratègia; que qualifica persones que es disposen a transformar, d'arrel, el sistema capitalista. Per això, ajuda a elevar el nivell de consciència de la classe oprimida; cerca incorporar a la massa com a actor polític; facilita l'assimilació i l'aplicació de metodologia participativa i compromet a l'educand en la multiplicació creativa de l'aprenentatge.

Per a obtenir això, l'organització construeix processos de convenciment que enforteixen el grup en la lluita per a tornar possibles les seves conquestes i implantar un projecte que garanteixi els seus interessos de manera permanent. Per tant, no forma una persona i després veu el que ella va a fer. Aposta per qui ja lluita, perquè el contingut, el mètode i el ritme de la formació s'orienten per un concepte de món i objectius concrets. Prioritza homes i dones que treballen des de la seva capacitat per a canviar les condicions de l'existència.

Parlar d'educació és referir-se al procés pedagògic d'extreure. Per això, acull allò que el poble ja sap, però problematitza les seves certeses per a ajudar-lo a fer altres passos i amb una postura de diàleg on no hi ha superiors. Comparteix el saber acumulat de la pràctica social. És “popular”,  ja que és una pedagogia que es posa d'un costat, que polaritza la lluita de classes. La classe explotada és la que té una intencionalitat, la qual consisteix a formar actors polítics per a la construcció d'un nou ordre social.

La pedagogia de l'educació popular té en compte el voler dels educadors, la seva visió del món i la seva experiència acumulada, però sobretot l'interès de la classe treballadora, expressat en demandes econòmiques, històriques, culturals, polítiques, socials. Tot això dins d'una dinàmica d'intercanvi entre educadors i educands. En els processos de lluita i organització, la formació aposta per persones i experiències que, en ones, puguin irradiar pràctiques exemplars.

L'eficiència i eficàcia de l'educació popular es comprova quan és capaç d'animar i apassionar l'oprimit a rescatar la seva identitat i autoestima; de trencar l'endormiscament i la sensació d'impotència generada per l'opressió; de mobilitzar-se per conquestes concretes de persones per a actuar en la realitat social; d'elevar el nivell de consciència; de provocar la multiplicació creativa; de canalitzar els processos legítims de lluita per l'emancipació i d'articular pràctiques, en àmbits cada vegada més amplis.

En resum, l'educació popular entén com a tasca educativa el procés de recollir les idees disperses en el mitjà del poble i transformar-les en idees sistematitzades. Tornar i retornar aquestes idees al poble perquè les assumeixi i les tradueixi en acció, verificar la certesa d'aquestes idees en la vida concreta. Per a això només hi ha un camí: anar a la trobada del poble, aprendre amb ell, extreure de les experiències principis i mètodes i ajudar a posar-les en pràctica per a resoldre els seus problemes i aconseguir la llibertat i la felicitat.