Anais Varo, Universitat de Girona i Xarxa per la Sobirania Energètica

En el tancament de la darrera dècada vam ser testimonis del xoc de dues visions del món que expliquen l’actual conflicte socioecològic. D’una banda, les veus de les noves generacions, a través d’activistes com Greta Thunberg, exigien accions en nom de la justícia social, climàtica i intergeneracional, a les portes de la COP 25, reclamant un futur en un planeta vivible. Alhora, de portes endins, presenciàvem el fracàs d’un esquema institucional internacional insuficient, amb la clausura sense acord de la 25a Convenció de Nacions Unides pel Canvi Climàtic. Aquesta contradicció, a més de fer visible un constant bloqueig internacional en matèria de justícia socioecològica, mostra una escletxa més profunda: l’actual crisi ecològica no entén –ni té paciència– per a la negociació i el joc polític.

És en aquest context que l’aigua i l’energia –vinculades a necessitats bàsiques– han pres un rol central, convertint-se en un focus de creació de desigualtats socials i ambientals. L’aigua i l’energia formen part de l’onada de privatitzacions de serveis i subministraments bàsics, que ha caracteritzat el desenvolupament del capitalisme neoliberal de la segona meitat del segle XX. Aquesta onada privatitzadora, acompanyada de processos d’acumulació per despossessió de recursos bàsics, han tensat les cordes i les desigualtats entre el Nord i Sud Global.

Sovint s’han presentat les injustícies climàtiques i socials com quelcom desconnectat però, ben al contrari, existeix una relació recíproca entre el creixement de les desigualtats socials, articulades per un sistema econòmic que mercantilitza elements essencials per a la vida, i alhora, genera danys ecològics que afecten de forma més severa determinades capes socials.

El sistema energètic actual –i, en conseqüència, el sistema socioeconòmic, al qual va íntimament lligat– ha concebut aquest recurs al servei del creixement econòmic d’un esquema productivista sense fi, a través d’un model “d’obesitat energètica” (Byrne, Martinez, & Ruggero, 2009). La insostenibilitat d’aquest paradigma ha estat demostrada àmpliament (IPCC, 2018) i és per això que ens cal repensar la nostra forma d’organització social, econòmica i territorial.

En els debats, tant de la crisi ecològica com de la imminent transició energètica, l’aspecte social sovint no és incorporat o es fa tard i de forma limitada. Per aquest motiu, la relació entre la societat i l’aigua i l’energia necessita canviar des dels seus fonaments. Cal repensar l’aigua i l’energia com a subministraments bàsics que es vinculen directament amb el sosteniment de la vida. Moviments socials com l’Aliança contra la Pobresa Energètica reivindiquen el seu accés com a drets de ciutadania i, alhora, denuncien l’actual sistema energètic i de gestió de l’aigua, com a origen i causa en les desigualtats d’accés. En aquest sentit, aquests i altres moviments reivindiquen la mirada ecofeminista com la clau de volta que ens ha de guiar en la transformació i construcció d’un nou paradigma. Situar la vida al centre, entenent-la com a col·lectiva, sensible i interdependent és fonamental per al canvi.

Yayo Herrero (2013) il·lustra molt bé aquesta complexitat quan apunta que els éssers humans tenim una doble dependència. La primera, l’ecodependència, es relaciona amb el fet que les nostres necessitats bàsiques (aigua, menjar i, cada cop més, energia) necessiten de la natura. I aquesta té límits i és finita. La segona és la interdependència, entesa com la vulnerabilitat intrínseca dels cossos humans que necessiten de cures en diferents etapes per a la seva supervivència.

La concepció de l’aigua i l’energia com a béns comuns passa per dos principis que parteixen d’aquesta mirada ecofeminista: la democratització en la seva gestió, d’una banda, i la incorporació de la justícia socioecològica com eix d’acció, de l’altra. Davant d’un sector energètic i de gestió de l’aigua fortament privatitzat i ancorat en un model no sostenible, ressorgeix amb força la necessitat de recuperar el control ciutadà. Aquest clam col·lectiu s’ha articulat a través de diferents experiències i pràctiques, que –en diferent grau– avancen cap a la concepció de l’aigua i l’energia com a béns comuns. Exemples com la (re)municipalització de subministraments bàsics, la propietat col·lectiva i el control ciutadà d’infraestructures i el ressorgiment de l’economia social, són elements claus en la transformació del paradigma.