Izaac Aguilar Ramírez, Guatemala

El  diccionari  defineix  a  un col·laborador o col·laboradora com "una persona que realitza una  aportació  personal  de  manera  voluntària,  on  no  hi  ha  relació  de subordinació o dependència  respecte  d'una altra persona –o sigui un col·laborador no es troba obligat a col·laborar"– i a un  treballador o  treballadora  com una "persona que realitza un treball a canvi  d'un  salari". Dit   d'una  altra  manera,  el  collaborador  gaudeix  de  la  llibertat  de col·laborar, però el treballador, rep un benefici pel seu treball, un salari.
En  quin  moment  el  treballador  deixa  de  ser-ho, per esdevenir un "col·laborador"? Per ventura  els  col· laboradors  no han de rebre pagament?  En quin moment una mestra va deixar  de ser-ho per esdevenir una "acompanyant" del procés educatiu? En quin moment el  procés  educatiu  a  les  escoles  es  va convertir en una fàbrica d'éssers "competents i competitius"? Les paraules no van ser  triades a l'atzar, sinó amb tota la intenció de treure l'essència  de  la  relació  patró-treballador.  El neoliberalisme i  el capitalisme imperant ho tenen clar, "llevem la dignitat al treballador/a", "llevem la dignitat al mestre/a". Aquesta  és  la  consigna  implícita  en  aquesta realitat. No és d'estranyar en aquest món globalitzat i  neoliberalitzat  des  de  fa  dècades, que  s'arribés als extrems d'insensibilitat humana, desigualtat econòmica, crueltat ecològica i egoisme sense igual que estem vivint. Avui,  més  que  mai,  amb  la  pandèmia  del  COVID-19,  no  podrien  obtenir  uns  altres resultats d'un sistema econòmic i social tan inhumà com el que avui ens domina. Resultats summament greus i aterridors. Els ecologistes ho han anunciat des de fa temps, "destruirem  el  món  si  no  parem  de  contaminar, si no parem de fer servir combustibles fòssils,  si  no  parem  de  desforestar,  si  no parem de contaminar les fonts d'aigua, si no parem ..." , i no hem parat.
Des de fa alguns anys, el llenguatge de les societats ha anat canviant d'una manera tan subtil, en alguns casos, que gairebé van ser imperceptibles els canvis. Per exemple, a Guatemala  en  la  dècada  dels  noranta, als  estudiants  de Magisteri se'ls formava en processos   pedagògics;   l'educand,   l'educador,   l'aprenentatge,   l'ensenyament,  eren vocables inherents a la carrera; però, avui aquestes paraules gairebé desapareixen amb la nova onada de formació docent. De fet, la carrera de Magisteri ha desaparegut com a tal, donant pas a un batxillerat en educació, batxillerat que a poc a poc desanima l'esperit de servei docent.
En   l'àmbit   laboral,   valdria   la   pena  escodrinyar   per  què  la  paraula  treballador/a pràcticament  va  desaparèixer,  donant  pas  a  col· laborador/a.  Les  grans  empreses i conglomerats empresarials han orquestrat aquesta nova forma de veure i tractar la força laboral, fins arribar a casos com la terciarització de llocs de treball, que ha crescut en una terra   llatinoamericana   ja   colpejada   per   la   desocupació;   obligant   a   milers   de "col·laboradors"  i  "emprenedors"  a  pràcticament  pidolar  treball.  Els  casos més sonats  d'aquest  tema  són  Uber  i  GLOVO,  que  amb  un  patró  sense  rostre  i  sense obligacions envers el treballador/a, veuen augmentar els seus guanys a costa de la feina de milers de persones sense beneficis de la seguretat social o el dret a l'organització, per citar dos exemples.
 Cal esmentar  que  aquest  canvi  de paradigmes  en el reconeixement dels treballadors i treballadores, ha  comptat  amb  un  silenci  força  marcat per part dels conglomerats que defensen  els  drets  dels  treballadors (sindicats),  així  com,  en l'educació, el silenci dels grans pedagogs i didactes que poc s'han oposat o, al menys, discutit sobre el perquè hem de crear màquines competitives en el procés educatiu llatinoamericà.
En   aquest   punt,  molts  professionals  de  tots  els  àmbits,  veuen  frustrades  les seves aspiracions    de  superació  perquè  se'ls  educa  en  un  sistema de competències i quan arriben  a    voler  competir  en  el  món laboral, es topen amb que les ofertes de treball no sempre  ofereixen seguretat o  estabilitat  per  a la vida laboral; és més, acaben manejant taxis o repartint menjar amb motocicleta, per a un patró virtual que no ofereix suport ni de bon  tros,  i  que  sí  rep  els  dividends  d'un  treball realitzat, en molts casos, per mestres, batxillers, secretàries o  . Això sense  tenir  en  compte  que la pandèmia ha fet migrar a aquesta classe de llocs de treball a molts graduats universitaris.
Veiem que moltes lluites se  segueixen  afrontant  des  dels  col·lectius.  Lluites polítiques, lluites ecològiques, lluites per la igualtat de gènere. Però, i les lluites  per  la dignificació dels  treballadors  i  les  treballadores?  A  Llatinoamèrica,  l'educació  porta  un  retard monumental en comparació amb la del "primer món" i el món laboral és una mostra d'això. La  joventut  dels  nostres  països  empobrits  està  creixent  amb  un  panorama més que descoratjador. I  sí,  podríem  escriure tones  d'assajos  sobre  com el sistema capitalista i oligarca ha assolit els seus objectius de dominació i control dels pobles, obtenint suculents i vergonyosos  guanys  en  el  procés,  però,  n'hi  ha  prou  amb  això?  Definitivament no.
És  temps  que  s'uneixin  esforços  i  es  despertin  les  consciències  perquè  les  lluites assolides   per  tantes   i  tantes  persones  en  temps  passats,  no  es  perdin.  Les reivindicacions per la  força del treball, que tanta sang van costar, no s'han de perdre per cap  motiu,  però  aquesta  lluita  no  pot  ser  duta  a  terme  per  un, sinó per totes i tots, començant, des del meu punt de vista, amb un procés educatiu que digui  les coses pel seu nom: treball, salari, jornada, etc. Els sindicats han de despertar de la seva letargia o donar  un  pas  al  costat  a  noves  persones  que  sí  tinguin  el coratge que es requereix per rescatar el que s'ha perdut. Són increïblement nombrosos els casos de dones i homes que  veuen  arribada  la  seva  ancianitat  sense  un  suport  econòmic  o de salut, després d'haver passat la vida treballant i que  acaben  pidolant  assistència,  fins i tot per a un bon morir.
No podem permetre que aquesta escalada "educacional" tan egoista i inhumana segueixi estripant els més pobres, als que emprenen una "educació" que no els porta a la plenitud de l'existència, sinó a l'esclavitud laboral. A Llatinoamèrica anem per aquest camí perquè el  sistema  econòmic  està  dissenyat per explotar a les joventuts i rebutjar a la gent gran.
Un  paper  transcendental  el  juguen  els  mitjans de comunicació massiva que alienen als pobles  amb  aquests  llenguatges  neoliberals, excloents i denigrants, que cada vegada més  bombardegen  la   consciència  dels   desposseïts   amb  il· lusions  sense  sentit  de benestar, (compra, adquireix) posant l’esmentat benestar en el consum i disbauxa a costa d'esclavitud i adoctrinament per l'egoisme i la deshumanització col·lectiva, que dit sigui de passada, ha guanyat milions d'adeptes dins dels mateixos desposseïts, que creient que el benestar està  en  el tenir, no els importa ja obstinar la seva vida per tal de tenir el vehicle, la casa o  consolidar  deutes  en  un  sistema  bancari  que  riu amb el seu objectiu assolit, l'esclavitud.
Els moviments de lluita i organització social han de ser la contraforça a aquesta cultura de les coses mal anomenades i de l'adoctrinament del capitalisme. El sistema neoliberal que ha  fet  efecte  en  la  humanitat  de  totes  i  tots, una fosca realitat, que ha de ser frenada immediatament. Són les organitzacions populars les que tenen la tasca d'educar per a  la  humanització;  la  tasca  d’organitzar-se  per  al  despertar de consciències i la tasca de lluita contra el sistema,  perquè  de  no  fer-ho,  les societats llatinoamericanes tindran un futur encara més fosc, ple d'egoisme, violència, consumisme, deshumanització.
Certament que l'esperança no s'ha de perdre mai, però ha de ser una esperança viva, de lluita, de valentia, una lluita fraterna. Una  lluita  comuna  i  organitzada  per  les nostres treballadores i treballadors, una lluita  intel·ligent  i   atenta  als  més  mínims  canvis  en el llenguatge que imposa  el  sistema, una  lluita  per  les  nostres  joventuts,  pel  futur  de la nostra  societat,  que  ja  prou  ha  lliurat  del  seu  futur  i  que  mereix  canviar  el  rumb; buscant un rumb lluny de l'actual.